Escola de famílies

Resum sessió formativa: La dislèxia a casa i a l'escola

Ja teniu disponible el resum de l'última sessió formativa que es va dur a l'Escola de Famílies.

Presentació de la dislèxia
La presentació la va fer la Neus Buisán, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, persona amb dislèxia, educadora i logopeda.
Va començar definint la dislèxia i va trencar mites sobre aquesta que dificulten la seva comprensió i abordatge.
La dislèxia és un alteració neurològica que es manifesta amb una dificultat significativa i persistent per a l’adquisició i consolidació del llenguatge escrit, amb alt component genètic.
Afecta particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació.
Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

La dislèxia un transtorn no una malaltia
La dislèxia no es cura perquè no és una malaltia, però amb els suports necessaris es pot compensar.
En altres paraules, un miop, no és un malalt, però sí que té un transtorn de la visió i necessita unes lents que el corregeixin. Sense aquesta correcció, l’aprenentatge serà més dificultós i lent.
Amb la la dislèxia passa el mateix. És una disfunció en l’aprenentatge de llegir i escriure i per tant si no s’hi posen les mesures adequades l’adquisició de coneixements es veurà afectada.

És una disfunció no un retard maduratiu
Això va relacionat amb el punt anterior, si no s’hi posen les mesures necessàries, l’aprenentatge de l’infant amb dislèxia no millorarà espontàniament malgrat passi el temps. Al contrari, s’estancarà o fins i tot es veurà endarrerit.

És independent de qualsevol causa emocional, cultural o intel•lectual
Pot aparèixer malgrat tenir una intel.ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat.

Les deficiències físiques no expliquen un dislèxia
Els problemes sensorials perifèrics (alteracions de visió i/o hipoacússia) poden interferir amb el procés d'aprenentatge, però no són causa de la dislèxia.
Els exercicis per a tractar els problemes de visió ajuden a veure millor les lletres, però no a interpretar el que s’està llegint.
Descartades aquestes causes per l’equip pediàtric, es recomanarà la derivació a un especialista (logopeda/neuropsicòleg/psicopedagog). D’aquesta manera, l’infant serà diagnosticat amb la major brevetat possible i tractat si és precís de forma precoç.

Precocitat en la detecció
Relacionat amb l’apartat anterior, la Neus va presentar el PRODISCAT PEDIÀTRIC. Eina per a detectar els casos de dislèxia evolutiva des de els controls del nen sà o des de la mateixa escola.
Tot i que la dislèxia com a tal no es pot diagnosticar plenament fins a tercer de primària, va emfatitzar la importància de la monitorització precoç dels infants en el seu desenvolupament del llenguatge des de l’equip pediàtric i/o l’equip docent.
El document l’ha elaborat el Col•legi de Logopedes de Catalunya amb l’ objectiu de suggerir una eina ràpida i acurada de detecció precoç de signes de risc per a la dislèxia. Presenta ítems senzills d’observació per a detectar símpotmes d’alerta significatius, diferentciats per edats, des dels 4 fins als 11anys.

Atenció educativa equitativa
Amb la detecció precoç dels alumnes amb possibles transtorns d’aprenentage, entre aquests la dislèxia, serà més fàcil la planifició dels recursos educatius i la seva intensitat.
Així parlarem de:
- Mesures i suport universals: 100% de l’alumnat. Accions preventives i proactives
- Mesures i suport addicionals: 15% de l’alumnat, situaríem els dislèctics. Accions flexibles, temporals i preventives.
- Mesures i suports intensius: 5% de l’alumnat. Singularitats individuals. Accions d’alta intensitat i llarga durada.

La Neus va reafirmar la importància d’adaptar els procediments metodològics als alumnes amb dislèxia però de mantenir els continguts. Emfatitzant que com educadors no podem demanar als alumnes el que no poden fer, però no deixem de demanar-los el que sí poden.

La lectura com a font de plaer
La lectura no és només un aprenentatge o una obligació. És una necessitat de les persones i ha de ser una font de plaer.
Si a l’infant li costa llegir, perquè no identifica les lletres i per tant les paraules i això fa que no interpreti el que llegeix, serà difícil que pugui sentir gust per la lectura. Per tant, hem de buscar mecanismes on l’infant gaudeixi d’aquests moments. Aquests poden ser els següents:
La narració oral, és una de les millors eines per apropar als nens a la lectura.
Llegeixo un paràgraf jo (adult), llegeixes un paràgraf tu (infant).
Llegir en àmbit lúdic. Joc de pistes, enviar cartes o missatges.
Tot és lectura. Llegir contes, revistes, còmics, etc.
Buscar recursos a la xarxa: Associació Lectura Facil www.lecturafacil.net

La Llei empara els transtorns d’aprenentatge
La Llei d’Educació de Catalunya (Llei 12/19, 10 juliol) Cap. II Art. 56 i Art.82
Aquesta llei no està inclosa en la llei d’educació inclusiva, sinó que és independent i d’obligat compliment.

Bibliografia
•Buisan, N. (2013). Guía para padres de niños disléxicos. Madrid: Síntesis.
•Buisan, N. (2016) Què ens cal saber sobre la dislèxia? Barcelona: Mayo
• Cuetos, F. (2012). Neurociencia del lenguaje: Bases neurológicas e implicaciones clínicas. Madrid: Médica Panamericana.
• Sans, A. (2008). Per què em costa tant aprendre? Barcelona: Edebé
• Shaywitz, S. (2003). Overcoming Dyslexia. Amazon

Pàgines web d'entitats
• Associació Catalana de Dislèxia: www.acd.cat
•Col•legi de Logopedes de Catalunya: www.clc.cat
• ANNE Fundació: www.annefundacio.org
• Departament de Pediatria Dexeus: www.pediatriadexeus.com

PRODISCAT_PEDIATRIC_web.pdf